‘T’ho he dit tres vegades.’
‘Sembla que no m’escoltis.’
‘Només ho fas quan vols.’
Són frases que poden aparèixer a casa i a l’escola quan demanem alguna cosa i l’infant no respon com esperàvem. Ens podem sentir cansats, frustrats o sense eines, sobretot quan la situació es repeteix.
Però ‘no fa cas’ descriu el que veiem, sense explicar què està passant. Potser no ha entès la consigna, li costa deixar una activitat, necessita ajuda per començar o està expressant desacord.
Abans de repetir l’ordre més fort, podem observar millor la situació. Això ens ajuda a mantenir el límit i a trobar una resposta més útil.
Entendre una consigna no és el mateix que poder fer-la
Imaginem que diem: ‘Recull, posa’t les sabates i vine, que marxem’.
Per a l’adult pot semblar una petició senzilla. Per a l’infant implica deixar el que està fent, recordar diversos passos, organitzar-se i posar-se en marxa.
Si es queda quiet o continua jugant, podem interpretar que ens ignora. Però necessitem comprovar en quin punt s’ha encallat.
Una pregunta útil és: què necessita per poder començar?
1. Ha rebut el missatge?
Donar una consigna des d’una altra habitació o mentre hi ha molt soroll pot dificultar que arribi.
Apropa’t, digues el seu nom i parla amb claredat. No cal exigir que et miri als ulls: busca una manera respectuosa de captar la seva atenció.
En lloc de cridar ‘Recull!’ des del passadís, pots acostar-te i dir: ‘Ara guardem els cotxes a la caixa’.
2. Sap què li estem demanant?
‘Porta’t bé’, ‘Estigues tranquil’ o ‘Recull això’ poden tenir un significat molt clar per a nosaltres, però poc concret per a l’infant.
Descriu l’acció que esperes:
- En lloc de ‘Porta’t bé’: ‘Les peces es queden damunt la taula’.
- En lloc de ‘Recull-ho tot’: ‘Posa els cotxes en aquesta caixa’.
- En lloc de ‘Prepara’t’: ‘Agafa la jaqueta’.
Una consigna concreta facilita que l’infant sàpiga què ha de fer. Després podem observar si necessita que li mostrem el primer pas.
3. Li hem demanat massa coses alhora?
Quan una indicació inclou diverses accions, pot ser útil separar-les.
Primer: ‘Guarda els colors’.
Quan ho ha fet: ‘Ara agafa la motxilla’.
A l’aula, també podem deixar els passos visibles a la pissarra o mostrar-los amb imatges. Així, l’alumnat té una referència que pot consultar sense dependre de recordar tota l’explicació oral.
4. Li hem donat temps per respondre?
A vegades repetim la consigna abans que l’infant hagi tingut temps de processar-la o començar.
‘Posa’t les sabates. Va, les sabates. Que no em sents? Encara estàs així?’
Aquesta successió pot afegir pressió i dificultar saber quina és la petició principal.
Dona una indicació clara i fes una pausa. Observa què passa: busca les sabates, mira cap a la porta, intenta acabar el joc? Potser ja està iniciant la resposta, encara que no sigui al ritme que esperàvem.
5. Sap com començar?
Una tasca pot semblar massa gran quan no es veu el primer pas.
Davant una habitació plena de joguines, ‘Recull’ pot resultar difícil d’organitzar. Podem concretar: ‘Comencem pels animals. Tu poses aquests a la caixa i jo guardo els altres’.
A l’escola, davant un full en blanc, podem dir: ‘Primer escriu el teu nom. Després llegim la primera pregunta’.
Acompanyar l’inici ens permet veure què pot fer sol i en quin punt necessita suport.
6. Li costa deixar el que està fent?
Acabar un joc, apagar una pantalla o passar del pati a l’aula pot generar resistència. L’infant pot haver entès perfectament què toca i, alhora, trobar difícil el canvi.
Anticipar-lo pot ajudar:
‘Quan acabem aquesta pàgina, guardarem el conte.’
‘Després d’aquesta ronda, recollim.’
‘Ara som al pati; després entrarem i esmorzarem.’
La previsió ha de ser clara i coherent amb el que passarà. Si anunciem constantment ‘un minut més’ i el canvi no arriba, el missatge perd utilitat.
7. Com està en aquell moment?
El cansament, la gana, el soroll o una situació que l’ha desbordat poden influir en la seva resposta.
Observar-ho ens ajuda a ajustar la manera d’acompanyar-lo. Si està molt alterat, podem reduir les paraules, parlar amb calma i prioritzar allò que és necessari en aquell moment.
Una explicació llarga sobre per què s’ha de comportar d’una altra manera pot tenir més sentit després, quan pugui participar en la conversa.
I si ha entès la consigna, però no vol fer-la?
També pot passar. Els infants tenen preferències, expressen desacord i proven què passa quan es neguen.
Podem reconèixer el que volen i mantenir el límit:
‘Sé que vols continuar jugant. Ara hem de marxar.’
‘Entenc que no et vingui de gust recollir. Les peces s’han de guardar.’
‘Pots estar enfadat. No et deixaré pegar.’
Quan sigui possible, ofereix una elecció real dins del límit:
‘Vols guardar primer els cotxes o els animals?’
‘Et poses la jaqueta tu o t’ajudo?’
L’elecció ha de correspondre a opcions que podem acceptar. Si marxar és necessari, preguntar ‘Vols marxar?’ pot crear una confusió que podríem evitar.
Un exemple: quan toca recollir
Diem ‘Recull’ i l’infant continua jugant.
Abans d’acumular avisos, podem fer aquesta seqüència:
- Apropar-nos i comprovar que ens ha sentit.
- Concretar: ‘Ara posem les peces a la caixa’.
- Donar-li temps per iniciar l’acció.
- Oferir un primer pas: ‘Comença per aquestes tres’.
- Mantenir el límit: ‘El joc s’ha acabat. Si et costa començar, t’ajudo’.
La resposta pot continuar sent difícil. Aquest procés ens dona més informació que repetir ‘No fas mai cas’ i ens permet ajustar l’ajuda.
Quan passa sovint, busca el patró
Si la dificultat es repeteix, observa situacions concretes:
- Passa sobretot quan ha de deixar una activitat?
- Les consignes llargues li costen més?
- Respon millor quan li mostrem què ha de fer?
- Hi ha moments del dia en què necessita més ajuda?
- Li passa també en altres entorns?
En lloc de registrar només ‘Avui no ha fet cas’, podem anotar: ‘Després del pati li ha costat començar la feina; amb els dos primers passos escrits, ha pogut iniciar-la’.
Aquesta informació facilita que família i escola comparteixin observacions i provin ajustos concrets. Si les dificultats són persistents i interfereixen en el dia a dia, convé demanar orientació professional.
Canviar la pregunta pot canviar la resposta
Quan diem ‘No fa cas’, és fàcil quedar-nos atrapats en repetir, insistir i augmentar el to.
Preguntar-nos ‘Què està dificultant que ho faci?’ obre possibilitats: aclarir la consigna, dividir-la, anticipar el canvi, donar temps o ajudar a començar.
Acompanyar un infant implica posar límits i observar com els pot seguir. Com més concreta sigui la nostra mirada, més concreta podrà ser l’ajuda.
A Clau Educativa acompanyem famílies i professionals de l’educació amb orientacions pràctiques per comprendre les situacions quotidianes i trobar maneres d’actuar amb calma i criteri. Si vols compartir una situació que es repeteix a casa o a l’aula, contacta amb nosaltres.